Els nens petits són meravallosos. Són petites personetes que ens sorprenen cada dia, els veiem créixer i jugar, ens tenen enamorats. Però també ens desesperen moltes vegades. Ens trobem moltes vegades en lluites diàries per tal que facin coses tan senzilles per nosaltres com aixecar-se del llit, vestir-se, desvestir-se, mantenir-se asseguts a taula, anar a dormir, el bany,etc.
Els nens en edat preescolar experimenten canvis de manera molt ràpida. Passen en un any de no poder-se moure per si mateixos a caminar. Sorgeixen canvis extraordinaris a nivell de llenguatge i comunicació. I tot això en períodes de temps molt curts. Aquests canvis porten al nen a descobrir el món, un món on aniran aprenent que algunes coses les poden fer, altres no, que el pare i la mare a vegades s’equivoquen, que hi ha altres nens al seu voltant amb qui a vegades s’ho passa molt bé i d’altres no, que encara no sap fer moltes coses de les quals li agradaria malgrat tot. I moltes vegades tot això fa que es frustri, que aparegui por, esgotament o preocupació. I com expressa tot això aquest nen tan dolç que tenim a casa? Doncs queixant-se per tot, negant-se a fer les coses, fent-les amb extrema lentitud, pegant, dient “no” a tot, entre d’altres. Us sona? Aquests comportaments són els que a nosaltres ens treuen de polleguera i que fa que actuem d’una manera que voldríem evitar i per tant no gaudim com voldríem del temps que passem amb ells. Ens convertim en dictadors d’ordres, podem cridar, i acabar perdent els nervis.
Totes aquestes conductes són habituals, i són la manera que creu el nen que aconseguirà el que necessita. Però què creu que necessita?
Si som molt permissius, per evitar aquests comportaments molestos, entreguem el comandament al nostre fill. Convindríem que no seria una bona solució. En canvi, si actuem de manera autoritària ens atorguem tot el comandament a nosaltres. En disciplina positiva s’intenta compartir el comandament amb els nostres fills. Per què? Doncs perquè el que necessita i vol aquest nen és aconseguir la independència i autonomia. I precisament això és el que volem nosaltres, que els nostres fills es converteixin en adults independents i autonoms. Llavors?
Es tracta d’entendre que pares i fills volem el mateix, tenim el mateix objectiu: aconseguir que els nostres fills siguin independents i autònoms. Si els pares tenim clar aquest objectiu dels nostres fills, ens serà més fàcil fer els requeriments de manera que tinguem en compte el desig d’autonomia del nostre fill.
Per això, una de les eines de disciplina positiva més poderoses és oferir la possibilitat d’escollir: deixar escollir al seu nen de 2 anys si vol beure aigua en un got taronja o en el got blau, deixar triar al seu nen de 3 anys si vol posar-se la samarreta de quadres o la de topos. Deixem que el nostre fill de 4 anys decideixi com vol menjar la truita amb forquilla o amb cullera. Si ho aconseguim, veurem que molts dels estira-i-arronsa de la setmana desapareixeran, disminuiran de freqüència i intensitat.
Oferir alternatives perquè els nens puguin escollir els dóna suficient autonomia i independència per sentir-se tinguts en compte i motivats per cooperar en el que volem.
