8 Comments

  1. Pregunta… El reconeixement per “enxampar les coses ben fetes” no segueix sent un sistema de recompensa en el fons? Social, no material, pero recompensa, no?

    1. Hola Marta, podríem dir que es tractaria d’una recompensa social, però no qualsevol és vàlida, només aquelles frases i actituds que ensenyin habilitats per la vida que els portaran a confiar en ells mateixos i a ser independents. No es tracta de reconèixer que ha fet una cosa molt bé, es tracta de valorar l’esforç que han fet i que aquest esforç té uns resultats, que alguns cops seran bons i altres millorables, però sense desmerèixer l’esforç que sempre estem fent, perquè sempre estem aprenent. Es tracta d’estimular la motivació intrínseca (de dins cap a fora), que ells aprenguin a valorar els seus esforços i el que aconsegueixen per ells mateixos i no perquè després tindran tal premi o tindré contenta a tal persona. Per tant, molt bona observació la que apuntes Marta, perquè quan enxampem fent coses ben fetes es tracta d’utilitzar frases i accions que animin i empoderin per no caure, com tu deies, en continuar recompensant . No es tracta d’elogiar (s’ha cregut durant molt de temps que era molt important elogiar als nens perquè tinguin un concepte positiu d’ells mateixos i millorar la conducta). Si bé pot funcionar, s’ha d’anar amb compte també, igual com els premis i recompenses, perquè es poden tornar complaents i addictes a l’aprovació dels altres, i aquí és on et sorgia el dubte, suposo. El millor és canviar els elogis per estímuls: en comptes de “molt bona noia” podem dir “has fet una bona feina”; en comptes de “ho has fet molt bé” podem fer servir ” t’has esforçat molt” o “com et sents amb el que has aconseguit?”; en comptes de “T’has portat molt bé” podríem utilitzar “gràcies per ajudar”, etc.

      1. En això últim, vols dir reforçar d’alguna manera la conducta, no la persona? M’explico, de la mateixa manera que si el nen es porta malament li dius algo com “no m’agrada aixo que fas” en comptes de “ets dolent”, per la cosa aquella de “atacar la conducta, no la persona”, hauriem de fer doncs el mateix pero amb les coses ben fetes?

        1. Seria com dius Marta, fixant-nos en la conducta, però el punt de vista ha d’estar en el control intern, no el que pensen els altres sinó en el que pensa el nen. Recordar expressar el que veiem que han fet bé, conductes concretes “gràcies per ajudar-me a portar els plats”; “veig que has recollit les joguines”, que es donin compte que valorem els seus esforços i que els apreciem. Amb això ens pot servir també donar les gràcies per tasques tan senzilles com fer-nos un petó abans d’anar a l’escola, o deixar el raspall de dents i la pasta ben col·locats després de fer-los servir. Donar les gràcies i apreciar els gestos senzills de cada dia.
          Amb això el que pretenem és ensenyar actituds de respecte i interès pel seu punt de vista

  2. Hola Judit!!
    Primer de tot, moltes gràcies per fer-nos arribar els teus coneixements en aquesta àrea, la qual trobo molt interessant. La majoria de pares ens trobem amb situacions en les que ja no sabem com actuar i de vegades actuem malament pensant que ho fem de la millor manera.
    En el meu cas, la meva filla de 9 anys és molt trampada i em demostra cada dia que ho és i jo li agraeixo amb frases com les que esmentáveu més amunt. Però quan es tracta de negar-li alguna cosa que vol fer o demanar-li de fer alguna cosa que no li ve de gust….llavors és quan arriba el conflicte. Acabem entrant en el joc de les negociacions i al final SEMPRE acabem enfadant-nos. Llavors reflecciona i sempre em demana perdó i “no ho tornaré a fer, mama”, però a la pròxima…..ja hi tornem a ser. Crec que amb quasi 10 anys això no hauria de passar, que ha d’entendre que quan és que no, és que no. Sempre he estat d’explicar-li el perquè de les coses, però arriba un moment que em canso de donar explicacions. No m’escolta.
    Gràcies!!

    1. Moltes gràcies per les teves paraules rdaban72. La criança és un procés continu que va canviant. Els nostres objectius han de ser educar perquè els nostres fills siguin adults independents, autònoms i amb una bona autoestima. Això és el que volem tots els pares. Però això ho aconseguirem amb els aprenentatges, que els van fent dia a dia, i els errors són magnífiques oportunitats per aprendre moltes de les habilitats que volem que tinguin els fills quan siguin grans. Creiem que els nostres fills han de tenir certes habilitats superades després de tant temps dedicat a ensenyar-los, i en realitat han après coses en aquest procés però els reptes canvien, i potser ara la teva filla ha passat ja al procés d’individualització (rebel) que és el que toca, però no és el que teníem plantejat. No es tracta de cap fracàs en com heu estat enfocant fins ara l’educació,
      En negar-li coses, entenc que a priori ja heu discutit la norma, o consensuat quines són les regles. Si és així, el millor que pots fer és ser ferma en la teva decisió i dir NO, sense massa més explicacions. Quan ella està enfadada, no entrarà a escoltar cap discurs moral nostre, obtindríem una actitud defensiva i de resistència en lloc de comprensió i acord. És més fàcil i efectiu decidir el que tu faràs i mantenir-te ferma en la decisió. Evidentment pot ser que s’enfadi, digui algun insult, refunfunyi, etc. Expressara la seva frustració (de manera respectuosa amb els altres, aquí una altra oportunitat d’ensenyar una habilitat per la vida: em puc enfadar i com ho gestiono). Es pot enfadar, és evident que no li agrada el que he decidit, però no ens ho hem de prendre els pares com a quelcom personal o hem d’intentar calmar-la de seguida o no permetre-li que expressi la frustració. L’enrabiada no li durarà eternament, de manera que quan estigui calmada és moment de parlar de com ha portat la situació, com podria enfadar-se de maneres més respectuoses, i sobretot demostrar empatia i comprensió.
      Ella llavors tindrà oportunitat de reparar i dir “no ho tornaré a fer, mama…” fins a la propera.
      Si li volem demanar fer alguna cosa que no li ve de gust, pot ajudar mostrar empatia amb la seva situació (dir-li que comprenem que és un rotllo haver de fer tal o tal cosa), compartir les nostres experiències en moments similars (“a mi també em passa això quan”), parlar sobre els nostres sentiments en la situació “em sap molt greu que estiguis en aquesta situació i m’agradaria poder ajudar-te, però aquest cop no podrà ser” “realment veig que per tu és un problema, si vols podem discutir els límits en la pròxima reunió familiar, quan estiguem més calmats, ara no pot ser (a priori ja sap quina és la norma que guia la petició).
      La reconciliació també és important, cal ensenyar a reconèixer el que s’ha fet malament, veure la responsabilitat de cadascú en l’error (sense culpes) i mostrar disponibilitat de remediar-ho, reconciliar (mama, ho sento, filla ho sento) i resoldre intentant trobar una solució que agradi a tothom per properes vegades.
      Si demostrem la nostra comprensió amb la seva situació obtindrem més col·laboració. Continuarà fent estira-i-arronsa en les negociacions però no seran tantes ni tan feixugues, i sobretot no ens pesaran ni ens enfadarem tant.

      1. Gràcies Judit!!
        Sempre és positiu parlar amb persones com tu, per extreure conclusions noves de les situacions i per rectificar allò que fem malament o no acabem d’entendre. Un punt de vista extern, sempre és una ajuda.
        Sí, tal i com dius, quan prenc una decisió sóc ferme amb el que dic i intento no tirar la tovallola i ser conseqüent fins al final. Potser em falta això que dius d’intentar posar-me al seu lloc i fer-li entendre que a mi també em sap greu no poder-li dir que “SÍ”. Però és que en aquells moments….quan s’enrabia tant, és difícil parlar-li amb calma. El que sí haig de fer és esperar el moment per tenir aquest tipus de converça. Tot i que, quan ha passat la tempesta i ella mateixa reconeix que ho ha fet malament, ja en parlem i li explico que “no pot ser que reaccionis d’aquesta manera. Això ho fan els nens petits. Però tu ja tens quasi 10 anys…..”.
        La Jana i jo sempre hem tingut una molt bona relació (tot i el seu temperament) i fem moltes coses juntes. Però aquest estiu està com una mica més distant. Suposo que comença a necessitar el seu espai i ser més autosuficient. De vegades tinc por de ser massa autoritària (no sé com dir-ho) i que perdi la confiança a l’hora d’explicar-me les seves preocupacions. I més d’aquí a uns pocs anys, a la pre-adolencència.
        Bé Judit, ja no t’atabalo més.
        Un plaer compartir aquestes converces amb tu.
        I moltes gràcies.
        Rosa


Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *