Una de les necessitats importants que han de satisfer els nens segons la psicologia individual de Adler i Dreikurs, és el sentit de pertànyer i ser significatiu, dins la família, grup o comunitat.

Estar clar que tant les famílies, com la societat en general van canviant amb els temps. Les circumstancies i ambient no són els mateixos i per tant la manera com satisfem aquesta necessitat (petits com grans) ha variat.

Per ser significatius i sentir que érem tinguts en compte, a la meva època d’infància només havia de competir amb les meves germanes, i amb el televisor. Una mare disponible molt de temps, ja que no treballava i àvia que vivia a casa, compensaven el fet que el pare estigués moltes hores fora treballant. I el cap de setmana estàvem amb família, cada diumenge.

Si miro les meves filles, la seva situació és ben diferent. No tenen tants germans, però han de compartir els pares amb, les seves feines, tornen a casa i estan amb un o altre o amb la seva àvia que es desplaça expressament. Cada dia els pares tenen la seva estona de mòbil, el qual tenen a sobre i poden consultar en qualsevol moment passant per damunt de qualsevol prioritat seva. A més, han de compartir el temps lliure dels pares amb les seves aficions particulars i amb els amics dels pares. Realment, les meves filles creixen en unes circumstàncies molt diferents de les d’infants de fa 30 anys. La cultura de l’oci, la societat i les noves tecnologies han aportat nous reptes per aquests nens, que han de competir amb aquestes situacions per obtenir temps de qualitat i atenció dels seus pares.

Els pares, per altra banda també ens sentim ofegats a vegades, per tal de complir amb tantes exigències que ens reclamen en l’àmbit laboral, social (xarxes socials) i desenvolupament personal. Per satisfer la nostra necessitat de pertànyer i ser significatius, ja no només ens val tenir i cuidar de la nostra família, ja no som només pares que ens dediquem als nostres fills, també volem continuar cultivant la nostra persona individual en l’àmbit social (amics, aficions,...).

És per això que convé adaptar-se. Moltes vegades els pares em comenten que no entén perquè si fan servir els mateixos mètodes d’educació que els seus pares o mestres, aquests semblen no tenir el mateix efecte que tenien sobre ells. I és que, la nostra actitud no és la mateixa que la dels nostres pares. Ni la nostra actitud, ni les nostres necessitats, ni els nostres interessos, ni el nostre temps. Tot el que ens envolta ha canviat, i posa en evidència que no podem aplicar els mateixos models de disciplina que fa 30 anys.

En això, la perspectiva d’educació respectuosa i positiva ens ofereix una metodologia i unes eines que s’adapten a les característiques dels nens, els adults i les seves necessitats. Busquem eines i recursos que siguin respectuosos per tots els membres de la família i per la situació en concret. Ens centrem en buscar solucions als reptes del dia a dia, en comptes de castigar i amenaçar. L’autoritat s’exerceix des de la consciència de quin és el problema i com podem buscar la millor solució, d’aquesta manera ensenyem als nens a ser autònoms i a ser capaços d’adaptar-se a les situacions que canvien constantment. Els animem a ser creatius i a cercar sempre la millor solució que s’adapti a la situació. Els animem a ser flexibles i a tenir en compte els altres, ser compassius i respectuosos.

Us animo també a què reflexioneu sobre com compartiu el vostre temps amb els vostres fills. Sou prou conscients de les vostres necessitats i les dels vostres fills en la situació? Estem buscant solucions o només aplicant conseqüències? Ens adaptem a les demandes o apliquem sempre el mateix patró? Som creatius i flexibles? Tenim en compte com ens sentim? Som compassius i respectuosos? Probablement no sempre i podríem millorar, i no passa res, ells estan creixent i aprenent i nosaltres amb ells aprenent a ser cada dia millors pares. No hi ha absolutament ningú que sigui perfecte i compleixi a la perfecció (ni adults ni nens). Identificar l’error és el primer pas per buscar solucions per una altra ocasió. Els errors són magnífiques oportunitats d’aprenentatge. Benvinguts els errors!

Aquest article escrit per Judit Teixidor i Rovira està sota una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional.